La literatura de l’antic Egipte

La història i la investigació de la “literatura” egípcia en època dels faraons (c. 3100 a 30 a.C.) es troba encara en el seus inicis. Malgrat tot, i des de finals del segle XIX de la nostra era, s’han realitzat traduccions de diverses obres literàries egípcies que ens han arribat principalment escrites sobre papir i que, per la seva índole, requereix el coneixement de la llengua egípcia –avui dia una llengua morta- i del jeroglífic i el hieràtic. La Dra. Irene Cordón i Solà-Sagalés, professora d’Egiptologia de l’ESHAB, ens apropa als diferents gèneres literaris egipcis i, després d’haver traduït un relat popular de l’egipci clàssic al català, ens presenta una adaptació del conte, per tal de fer-se comprensible, acompanyat de la il·lustració de Gábor Mészáros.

El primer problema que ens trobem a l’hora de tractar i analitzar les produccions d’obres literàries que ens han arribat de l’antic Egipte és plantejar-nos si realment hi ha literatura. Convé assenyalar, i en primer lloc, que en llengua egípcia antiga no existeix la paraula corresponent per a “literatura”; aquest és un concepte occidental. “Literatura” és un terme anacrònic a l’antic Egipte, incongruent amb el seu ambient. Com podem anomenar-ho doncs?

La nostra societat no concep literatura si no hi ha escriptura; és a dir, literatura és un fenomen escripturari, en el qual es proposa més un fi estètic que no didàctic. De l’antic Egipte és innegable que hi ha textos que els considerem literaris ja que foren fixats per escrit. Però la idiosincràtica i curiosa producció literària de l’Egipte antic no ha arribat en la seva totalitat fins a nosaltres i sabem molt bé que existia un altre registre literari que no va quedar fixat, atès que l’Egipte en el que van viure els faraons era una societat de tradició oral. Davant d’aquesta dada és possible que ens envaeixi certa frustració; i és que no ens quedi més remei que acceptar que aquesta transmissió oral de relats s’hagi perdut. Però aquest fet tampoc ens ha de sorprendre, atès que tan sols l’1% de la població egípcia sabia llegir i escriure; la resta era analfabeta. Malgrat tot, s’han recopilat diverses obres procedents de diferents períodes.

L’autoria de les obres

Els relats literaris que ens han arribat de l’antic Egipte són tots ells anònims; les paraules escrites es consideraven que eren emanació divina i l’autor, per tant, tan sols es limitava a plasmar per escrit el que ja s’havia dit o el que alguna divinitat li havia inspirant. En la literatura egípcia el concepte d’autoria està, per tant, molt diluït i, a imatge d’altres societats orals o semi-orals (a tall d’exemple, la nostra Edat Mitjana), no tenia importància saber qui composava els textos. En canvi, és freqüent trobar en forma de colofó final dels papirs el nom de l’escriba que realitzà la còpia del manuscrit.


Gèneres literaris

Davant d’un text egipci, ens trobem sovint amb la problemàtica de no saber de quin gènere literari es tracta realment; és a dir, freqüentment es dubta de si un text en concret és una “faula”, un “conte”, un “poema” o un “mite”. Fins i tot hi ha textos que poden obeir a dos gèneres literaris diferents. Malgrat la dificultat d’establir una línia divisòria entre els diferents gèneres literaris, els filòlegs especialistes en l’antic Egipte solen distingir els següents:


Literatura sapiencial:
es tracta d’aquells textos que foren escrits amb unes finalitats didàctiques o instructives. Modernament es coneixen amb el nom d’ “ensenyances sobre la saviesa i sobre la vida” i no deixen de ser un conjunt de regles o normes de conducta, bones maneres i comportament en societat. Aquestes ensenyances s’atribueixen a autors ficticis o reals i es distingeixen per aquest fet  del caràcter anònim general de la resta d’obres de la literatura egípcia.

Llibres d’Ultratomba: el tema central del gènere de Llibres d’Ultratomba és el circuit que el déu Sol realitza cada nit pel món subterrani fins a desembocar en el seu renaixement matutí. Són textos il·lustrats, que mesclen la paraula i la imatge, i que es documenten a partir del Regne Nou (c. 1550 a.C.).

Biografies, “autobiografies” i literatura política: es tracta de breus relats de funcionaris que es feien plasmar en les parets de les seves tombes; textos que, per tant, no havien de ser llegits per cap ser humà viu. Són relats molt estereotipats en els quals el protagonista narra la seva vida ideal (i no real!) i el comportament exemplar que va tenir en la vida terrenal.

Formes líriques: amb aquest gènere ens referim bàsicament als cants d’amor i als himnes. Es tracta de composicions poètiques, que molt probablement eren cantades, per a invocar i lloar divinitats o per exaltar accions i ideals de l’individu. Són textos que desprenen molta delicadesa i humanitat.

Contes, faules, narracions mítiques i drama: es documenten escrits que demostren clarament que són històries que havien de ser recitades en públic pels carrers, les tavernes o els camps, possiblement acompanyades del so del llaüt, de l’arpa o el tamborí. Es tracta d’unes obres escrites en un llenguatge molt popular ja que empra un vocabulari senzill. Però el fet més significatiu que ens fa realment pensar que es tracta de contes, faules o mites que es transmetien oralment és que només han arribat fins a nosaltres en una versió; és a dir, la transmissió del relat era oral i només excepcionalment es fixava per escrit. En el cas de les faules, no se n’ha conservat cap exemplar, però poden veure’s il·lustracions de faules d’animals sobre papir i ostraca del Regne Nou (“el gat i els ratolins”, “el voltor i la gata”, un lleó jugant al joc del senet amb una gasela, un ratolí sent servit per gats que li fan de servents, animals disfressats i fent de músics… etc.).


Els contes del Papir Westcar: el conte de “Les vogadores”

Papir Westcar (pap. Berlín 3033) és el nom que rep una antologia de contes que provenen de l’antic Egipte. No es tracta, per tant, d’un únic conte, sinó de tota una sèrie de relats, que entrellaçats d’una manera molt gràcil, ens recorda el relat posterior de Les mil i una nits. L’únic manuscrit d’aquesta col·lecció de contes (que foren redactats durant el Regne Mitjà, cap a l’any 2000 a.C.) és un papir incomplet adquirit per la britànica Miss Westcar a Egipte a principis del s. XIX de la nostra era.

El relat de fons del Papir Westcar narra la història del rei Quèops, segon monarca de la Dinastia IV (c. 2600 a.C.) i constructor de la Gran Piràmide de Guiza, que per a distreure’s farà que els seus fills (i prínceps) li expliquin històries, totes elles meravelles esdevingudes en temps dels seus avantpassats.

“El conte de les Vogadores” forma part d’aquesta antologia de relats ficticis independents que versen sobre diversos faraons del país del Nil. Es tracta del tercer conte del papir, concretament el que explica el príncep Bauefra al seu pare Quèops. Tal com podreu observar, és una història que conté un fet prodigiós i sorprenent que es va produir en temps del faraó Esnofru, el fundador de la IV Dinastia i pare de Quèops, el qual va viure aproximadament l’any 2650 a.C.

I la història que explica el príncep Bauefra, actualment conegut com “El conte de les vogadores”, diu així:

Vet aquí que un dia el rei Esnofru estava molt avorrit. Rondava amunt i avall per les habitacions del palau buscant alguna diversió per entretenir-se però no en trobava cap. Finalment, Esnofru va fer cridar el sacerdot Djadjaemankh per a demanar-li consell:

- Djadjaemankh, estic molt avorrit. Tu que ets un home savi, digue’m què puc fer per alegrar el meu cor?

I el sacerdot li contestà:

- Majestat, aneu a l’estany que teniu construït aquí a palau i feu pujar dins d’una barca les dones més belles que tingueu a la cort. El vostre cor s’alegrarà i animarà de veure-les remar pel llac.

La idea del sacerdot Djadjaemankh va agradar al faraó d’Egipte que es va mostrar molt entusiasmat i immediatament manà als seus servents:

- Porteu-me vint rems de fusta de banús coberts d’or i amb mànecs d’electre. Porteu-me vint dones joves de belles figures, pits ferms i delicats pentinats trenats. Que siguin verges, que mai no hagin donat a llum! I porteu-me vint rets de pescar i doneu-les a les noies per a que sigui l’única roba que vesteixin!

I així es va fer.

Sota la llum del sol les noies-remadores vogaven alhora, amunt i avall, i el cor del faraó estava content al veure-les remar. Les vogadores cantaven mentre remaven, amb la pell daurada i brillant per la suor sota els raigs del sol. Esnofru era feliç. Però de sobte, una de les vogadores es donà un cop amb el rem i un penjoll de turquesa i en forma pisciforme que bellament la guarnia li caigué a l’aigua. Les seves companyes vogadores, confuses, van parar de remar i la barca va deixar de moure’s. El silenci s’apoderà de l’indret. Llavors, el rei Esnofru preguntà:

- Per què no vogueu?

La jove que s’havia donat el cop li contestà:

- M’ha caigut el penjoll de turquesa a l’aigua, al fons del llac.

El rei Esnofru va prometre a la vogadora que reemplaçaria el penjoll de turquesa per un altre d’idèntic i li demanà que continuessin vogant. Però la noia replicà:

- Majestat, no vull un altre penjoll de turquesa idèntic; vull el meu, el que ha caigut a l’aigua. Estic massa trista per poder continuar remant.

És així com el rei Esnofru va fer cridar al sacerdot Djadjaemankh per a que es presentés d’immediat davant seu. I sa Majestat li va dir:

- Djadjaemankh, germà meu, vaig fer tal com em vas aconsellar i el meu cor s’ha complagut de veure aquestes dones tan belles vogar. Però a una d’elles se li ha caigut el penjoll de turquesa a l’aigua i ara no vol seguir remant fins que li recuperem. Què hem de fer?

El savi Djadjaemankh no dubtà en col·locar-se davant l’estany del Faraó i recità en veu alta unes paraules màgiques produint-se així un prodigi: separà les aigües del llac en dues meitats. Djadjaemankh trobà el penjoll de turquesa que reposava sobre un vas de ceràmica trencat al fons del llac; el va recollir i el lliurà a la seva propietària. Tot seguit, un altre encanteri tornà les aigües al seu lloc, retornant al llac el seu caràcter líquid i les joves donzelles tornaren a agafar els rems.


Situaciones | Revista de historia y crítica de las artes © 2017 Todos los derechos

ISSN: 2013-6781 Depósito Legal: B-03065-2010

Contacta con nosotros