Salvador Juanpere i Ignasi Aballí: Conversa a l’estudi del Raval.

Salvador Juanpere, Ignasi Aballí i Antonio Ontañón  |   © Alán Carrasco

Salvador Juanpere  |   © Alán Carrasco

A.O.: Crec que en la vostra obra podem trobar una investigació sobre els mitjans propis del llenguatge pictòric i de l’escultòric…

I.A.: En el meu cas és fruit d’una evolució, d’un procés. Jo vaig fer pintura a la Facultat de Bells Arts i en desenvolupar la meva pròpia obra em vaig trobar en una crisi en relació amb aquest mitjà que em va portar a cercar unes altres vies per parlar de pintura sense ser estrictament pintura, fins al dia d’avui quan ja no m’interessa tant si el que faig es pot classificar dins d’aquest mitjà, però la pintura segueix sent un referent. Es deu a una necessitat de replantejar-me contínuament què estic fent, quins mitjans estic utilitzant.

Això li ha passat a molts  altres artistes ja que si es va produir una “expansió” del camp de l’escultura, ara s’ha expandit el de la pintura. Podem trobar fotografia pictòrica, vídeo o cinema que prenen com a referència la pintura. El meu treball s’ha obert a altres llenguatges i a altres possibilitats amb més o menys relació amb el que és pictòric. Els  llistats tenen alguna cosa a veure amb la pintura? Pel format si, però també estan relacionats amb el collage…

A.O.: En les obres de l’exposició de la galeria Estrany / de la Mota (2008) podíem trobar unes grans “pintures” monocromes en què havies escrit damunt amb lletres negres totes les definicions possibles del color que es veia. Aquest joc conceptual i perceptiu, de pigment i llenguatge, significant i significat, em porta a pensar en una línia d’artistes que aniria des de Magritte, passant per Jasper Johns fins a Marcel Broodthaers…

I.A.: Has nomenat a tres artistes que es poden reconèixer en aquestes obres. Sobretot Magritte, que és un pintor aparentment llunyà però que el seu treball amb el llenguatge i amb les imatges m’interessa molt. Crec que Broodthaers va per aquesta línia.

Per altra banda, Johns estava més interessat a representar objectes que de per si ja eren plans, gairebé bidimensionals, amb característiques pictòriques, com les banderes o les dianes. El que jo pretenc en alguns quadres és que el tema de la pintura sigui la mateixa teoria de la pintura. No un element extern com un paisatge o un retrat, sinó la seva teoria. D’aquesta manera s’escurça radicalment la distància entre la representació i el representat.

A.O.: Autonomia i autorreferencialitat, radicals…?

I.A.: En els quadres que feies referència abans tampoc no hi ha distància entre el que veus i el que llegeixes (color groc, definicions del groc) Tanmateix, en el fons el color era una excusa o un filtre per explicar la realitat en la seva complexitat, perquè en aquestes definicions del color apareixia la flora, la fauna, productes químics, objectes, països, persones… vistes pel filtre del groc, del blau, del vermell…

A.O.: Per altra banda, en aquesta exposició es podia observar una divisió en dues parts entre aquestes obres més auto referencials i un altres grup de “pintures” de caràcter autobiogràfic. D’aquesta manera es creava una tensió interessant entre aquests dos aspectes del teu treball…

I.A.: Aquesta segona part també plantejava una altra forma d’utilització del mitjà en extreure la pintura d’un lloc concret i aplicar-la com a pigment en la paret de la galeria. Es tracta de llocs i espais amb què jo tinc algun tipus de vincle vital. Però és una autobiografia molt relativa que pot recordar  a l’obra d’On Kawara, que pinta una data o ens indica el recorregut que ha fet en una ciutat un dia concret, però no ens diu res estrictament personal perquè tots caminem, tots ens relacionem i tots intentem estar vius al cap del dia… L’aspecte de les meves obres és molt asèptic: un metre quadrat de pintura i la referència del lloc.

A.O.: Salvador, en el teu cas també les referències al fet escultòric són molt freqüents…

S.J.: A vegades  m’agradaria ser un escultor sense escultures…

A.O.: Segur? jo crec que t’agrada barallar-te amb la matèria

S.J.: Si, però, d’alguna manera per a mi l’escultura és una forma d’acostar-me a una certa poètica, un mitjà, no una finalitat. En aquest mateix estudi jo vaig començar a ser escultor no tant d’una manera deliberada sinó a partir del contacte amb els artistes que m’interessaven, els povera, Beuys i d’altres, vaig veure que s’obria un territori que podia definir els límits del que a mi m’interessava i que aquest territori es podia denominar “escultura”. Per altra banda, a vegades penso que el meu treball es podria definir com l’escenari en què l’escultura és possible sense que mai no acabi d’aparèixer del tot… Aquests inventaris d’eines, de referències artístiques, el treball amb els materials, aquest escenari al voltant de la disciplina escultòrica, aquest territori en què em sento tan còmode, acaba sent l’obra.

A.O.: Les “caixes metafísiques” podrien ser un bon exemple. Són d’alabastre, però semblen toves.

S.J.: Poden ser un exemple d’aquestes relacions poètiques perquè en realitat representen les caixes de cargols, que són de cartró, però que les relaciono amb les d’Oteiza. Es tracta d’aquesta suma de fragments, referències a artistes, i processos que formen la meva pràctica de l’escultura. Petites imatges d’una pel·lícula de la disciplina que he escollit perquè és la que millor s’adapta a les meves necessitats, a la meva manera de donar sortida a aquesta tensió que és la necessitat de treballar, d’“omplir els dies”.  Una vegada que has pres la decisió de dedicar la vida a aquesta activitat, que genera un tipus d’addició molt especial, sents aquesta pulsió en què la base fonamental és posar en relació coses, objectes, conceptes que aparentment no tenien cap relació  i tu la descobreixes.

I.A.: La nostra activitat com a artistes és especial, però també hi ha una exigència de productivitat i la veritat és que no estàs cada dia en disposició de produir obres “importants”. A més el que avui en dia es demana a l’artista sobretot són idees. Idees per a exposicions, però també per a qualsevol tipus d’esdeveniments. Idees que segurament no desenvoluparàs tu mateix, però que han de ser coherents, practicables…

A.O.: D’alguna manera això passa en tot el sistema productiu. Cada vegada el que més s’exigeix als productors no és tant un treball material com idees. És el que alguns han denominat com “posar els sentiments a treballar” en paraules del filòsof Paolo Virno, dins del canvi d’exigències als productors en el sistema post-fordista (post industrial).
S.J.: En els vuitanta es practicava un art més de relació directa amb la matèria, ara tot és producte d’una idea…

I.A.:  Segur que no és una demanda exclusiva als artistes. Però no només és una demanda d’idees, sinó també de creació de sentit. Tot el que facis ha de tenir un sentit. La idea de l’obra per l’obra, l’art per l’art, està completament desplaçada.

A.O.: Quin tipus de sentit?

I.A.: Que l’obra es pugui explicar, que s’entengui, que es relacioni amb coses concretes, que l’obra tingui una estructura lògica darrere sense que sigui una fi en sí mateixa.

A.O.: Llavors es pot afirmar que a partir del vostre punt de vista la funció de l’artista en la cultura contemporània és el de la producció d’idees i el de la creació de sentit.

S.J.: Sí, però nosaltres, els que ens dediquem a aquest treball tenim l’avantatge de donar forma a les idees. Això per a mi és una forma d’equilibri.

Quan la idea apareix, quan la tens perfilada, arriba la part més artesanal, de la qual parla Richard Sennet, que és quan la ment descansa i hi ha cert plaer en el contacte amb la matèria.

I.A.: Fins a quin punt  el teu treball  ho pot fer una altra persona? Tot  ho has de fer tu, Salvador?

S.J.: La majoria de les coses que faig no sabria explicar-les verbalment de manera adequada perquè una altra persona les pogués fer. Sobretot perquè en el meu treball el procés és molt important: les lectures, els dibuixos previs, els apunts, que també formen part del treball final.

Pedagogia

A.O.: M’agradaria preguntar-vos per la pedagogia. Per la pràctica pedagògica. Els tres som professors i molts artistes simultaniegen el seu treball amb la docència. Penseu que aquesta activitat té un interès específic o simplement és una qüestió econòmica?

I.A.: No, no. Hi ha molts aspectes que m’interessen de la pedagogia. La relació amb un context, amb un entorn. Es discuteix molt, es parla d’art en un sentit molt ampli. També és molt interessant la relació amb els alumnes que són més joves i tenen el seu punt de vista.

S.J.: Jo reconec que en la meva obra hi ha una influència de la pràctica pedagògica. La necessitat de preparar les classes, de discutir, de parlar sobre art, d’afinar els conceptes… En la discussió pedagògica també reps idees que després pots aplicar d’alguna manera… Per altra banda, la mateixa activitat pedagògica es pot entendre també com una activitat creativa, com una pràctica artística. En això Beuys va treballar molt… Per altra banda, crec que si en el camp de la pedagogia els artistes podem fer alguna cosa interessant és des de la teva pròpia pràctica. Jo no m’imagino sent només un professor d’art, de pràctica artística. Seria difícil per a mi saber què demanar als estudiants si no partís del meu propi procés creatiu. En el camp teòric segurament és diferent…

A.O.: Crec que en el camp teòric, d’alguna manera també passa. Si el professor no desenvolupa una investigació en forma d’escriptura, de tesi, de debat, no crea una base crítica de relació directa amb allò del que parla i només repeteix el que han escrit uns altres teòrics o historiadors.

Obsolescència

A.O.: Per acabar, m’agradaria plantejar un últim tema que és el de l’obsolescència. El sistema artístic us demana idees, creació de sentit i obra, però a vegades, dóna la sensació de que tot això queda obsolet al cap de molt poc temps, com si el sistema requerís una renovació constant cada vegada més accelerada…

I.A.: La rapidesa en el consum de les idees és una de les característiques actuals. Molt pocs artistes “aguanten” el pas del temps…on estan ara Richard Long, Tony Crag? per posar alguns exemples… Qui aconsegueixen superar el pas dels anys? Alguns artistes importants només duren uns deu anys en “primera línia”, però després se’n van esvaint i són substituïts.

S.J.: Sí que es pot dir que el sistema de l’art participa d’aquest consum embogit, però d’altra banda, en aquests últims vint-i-cinc anys hem vist nombroses propostes molt interessants que quan jo era estudiant ni les imaginava remotament i això per a mi és molt estimulant. Fins i tot com a simple espectador…

© Salvador Juanpere Cajas Metafísicas (fragmento), 2007. Bocetos del dietario del artísta, 2006.

↑ © Salvador Juanpere | Caixas Metafísiques (fragment), 2007 | Esbossos del dietari de l’artista, 2006.


© Ignasi Aballí Listados (Tiempo-Un año), 2004. Impresion digital sobre papel fotográfico. Díptico. 150 x 105 cm. cada uno.

↑ © Ignasi Aballí | Llistats (Temp-Un any), 2004 | impressió digital sobre paper fotogràfic | 150 x 105 cm.

Situaciones | Revista de historia y crítica de las artes © 2024 Todos los derechos

ISSN: 2013-6781 Depósito Legal: B-03065-2010

Contacta con nosotros